Davant de la situació d’emergència climàtica generada per l’escalfament global hi ha qui es sorprèn que des de l’esquerra i l’ecologisme es miri de frenar la implantació de grans parcs eòlics i solars. De la importància de difondre el perquè en parlàvem aquest passat 9 de setembre  a Arbeca amb el geògraf i activista Sergi Saladié en l’acte d’obertura del curs polític de la CUP Ponent. 

D’entrada cal assenyalar que si anem tard és degut al fre que fins fa ben poc havia representat el lobby energètic (amb la complicitat del govern de l’Estat). Aquestes empreses, que podríem comptar amb els dits d’una mà, pretenen ara encapçalar aquesta transició energètica, donada ja la seva inevitabilitat i vistos els sucosos beneficis que els pot generar. És justament per això darrer que seria una greu irresponsabilitat deixar en les seves mans la planificació i desenvolupament del repte energètic més gran de la nostra generació. Si la transició la duen a terme els mateixos que ens han dut a la situació actual no serà ni en benefici de la comunitat, ni participativa i democràtica i, ni molt menys, ecològica i sostenible ja que l’únic objectiu d’aquestes és generar beneficis als seus accionistes. 

D'una banda, és important que l’energia es produeixi, en la mesura del possible,  allà on es consumeix, evitant pèrdues d’eficiència energètica pel transport i la necessitat de crear línies d’alta tensió que esquarteren el territori. Igualment, a l’hora d’implantar centrals, s’ha de prioritzar aquells sòls degradats per altres usos (sostres, canals, embassaments, carreteres…) per tal d’evitar la pèrdua de sòl agrícola o forestal. 

D’altra banda, per una qüestió de sobirania energètica, cal que la producció estigui en mans dels mateixos consumidors, ja sigui a través d’empreses públiques o de Comunitats Energètiques. Fer-ho deixarà els beneficis de l’energia en el territori, el que pot ajudar a frenar l’èxode rural, en contrast amb els 0,02 llocs de treball per MW instal·lat que generen en mans de l’oligopoli, que no tan sols no atura l’èxode rural sinó, tal i com assenyalen les dades, semblen fomentar-lo. Això evitaria també, tal i com assenyala Saladié, paradoxes com que mai s’havia produït tanta energia renovable i tanmateix mai el preu de la llum havia estat tan car. 

No és aquesta una visió utòpica i inabastable. Alemània mateix ha apostat per la producció en comunitat i dins de les nostres fronteres no són poques les iniciatives que ja s’estan movent en aquest sentit. També a Ponent trobem propostes com la de l’ajuntament de Maldà, on s’està impulsant una Comunitat Energètica que pretén generar prou electricitat per donar cobertura a tota la població i a la mateixa ciutat de Lleida ja podem celebrar la gestació d’una Comunitat Energètica al barri de la Bordeta. Totes aquestes propostes necessiten d’un paraigües com podria ser la nova Energètica Pública (inclosa per part de la CUP en el pacte d’investidura i aprovada aquest juliol). Una empresa que no es limitaria a ser una comercialitzadora si no que generaria la seva pròpia energia i guanyaria capacitat generadora recuperant les concessions que van caducant de moltes hidroelèctriques del país.

Tal i com afirma Saladié: “la transició energètica és aquí i no se’n mourà. I serà per força descentralitzada, rendible, democràtica, neta i eficient”. En cas contrari, no farem més que reproduir esquemes que s’han demostrat fallits.