Sobre la conveniència del macropolígon de Torreblanca – Quatre Pilans

El proppassat 1 setembre va sortir a informació pública el Pla director urbanístic que promou el macropolígon de Torreblanca – Quatre Pilans desprès que fos aprovat inicialment. Tot i que en la memòria del Pla es menciona que la superfície de polígon es limitarà a 495 hectàrees, l’àmbit en el seu conjunt és de 1.282 hectàrees.

Més enllà de la perspectiva purament econòmica i de màrqueting, creiem convenient qüestionar-ne la lògica i racionalitat en base a les següents premisses:

- Actualment ja es disposa de sòl industrial. Ho reconeixen la pròpia memòria del pla (es parla de 952 ha de sòl brut disponible), l’informe de la Cambra de comerç de Lleida sobre la fuga d’empreses i l’informe de la UdL de 2015 en el que hi constaven 1.179 ha de sòl disponible (àmbit autovia A-2).

- El sòl fèrtil no és un recurs infinit. En les darreres dècades Lleida ha incrementat el grau d’arificialització del sòl arran del creixement de la ciutat i de la construcció de diverses infraestructures. En aquest sentit, al Segrià, en els darrers 20 anys, la superfície urbanitzada ha incrementat un 78%, passant de 4.902 ha a 8.737. Es aquest un ritme sostenible d’urbanització de sòl? Poden Lleida i Ponent seguir perdent sòl agrícola?

- Les plataformes logístiques afavoreixen el procés d’expansió periurbana i el model de ciutat difusa. Es prudent urbanitzar terreny sud enllà de la variant sud, infraestructura que actualment marca el límit de l’espai urbà?

- En un context de crisi energètica i de tensionament de les cadenes de subministrament globals, és prudent impulsar un pla d’aquesta magnitud? Segons com s’esdevingui l’esmentada crisi l’interès empresarial tantes vegades repetit podria convertir-se en fum i el dany ja estaria fet. Tenim el precedent de la crisis de 2008. I també més recentment, s’ha donat el cas d’un pla similar a la conca d’Òdena en el que s’ha passat d’una previsió de 457 hectàrees de sòl industrial a només 100.

- A tot això cal sumar-hi l’impacte ambiental en termes de pèrdua i fragmentació de l’habitat, disminució de la connectivitat ecològica, degradació els serveis ecosistèmics, impermeabilització del terreny, pèrdua de capacitat de segrest de carboni, etc.

Per tot això creiem necessari aturar la tramitació del projecte i obrir un debat entorn al model de ciutat d’acord amb el nou escenari obert amb l’actual crisi energètica i climàtica. Al marge de les oportunitats al capital industrial i logístic calen també oportunitats per garantir la viabilitat de l’Horta de Lleida i el seu ecosistema.

Alfred Burballa, militant de la CUP Lleida.